Don Quijote i els molins de vent…

Si Cervantes hagués nascut al segle XXI, no hi ha dubte que el seu Quixot també lluitaria contra molins de vent, però sens dubte serien aerogeneradors…

En aquest post, deixarem el desert de les Bardenas Reales per endinsar-nos una mica més al sud. Homenatjarem a la sèrie Joc de Trons pernoctant al peu del Castell de Zafra, recuperarem altura i arribarem a les fonts del Tajo i el Xúquer, a 1.600 m d’altitud, a la Serra de Conca, abans de baixar a la vall d’Albacete per pujar una altra vegada a les altures de la Serra de Cazorla…

Després d’abandonar el nostre promontori sobre el desert de les Bardenes, la curiositat ens va empènyer fins al castell de Zafra, una torre enfilada sobre una roca, enmig d’una plana seca i deserta digna del Senyor dels Anells. Tot i això, aquí es va jugar una altra història, la de la sèrie Jocs de Trons, ja que els fans de la sèrie reconeixeran la Torre de l’Alegria de la temporada 6 (veure aquí). I encara que no sigueu fan de la sèrie (com nosaltres, que ens vam donar per vençuts després dels dos primers capítols), el més difícil del Castell de Zafra és saber si el més impressionant és el mateix castell, enfilat en una roca no més ampla que la seva torre principal, o la immensa plana que l’envolta, semblant a una sabana africana (o a les planes de Mordor, al Senyor dels anells, per seguir amb les referències cinematogràfiques). Un lloc que sorprèn per la seva immensitat…

Després dels grans espais, vam guanyar una mica d’alçada per arribar al Parc Natural de la Serra de Conca, i més concretament a la part de la Serra d’Albarrasí. Muntanyes arrodonides, una mica com el Jura, amb grans espais oberts coberts d’herba o pedres. Aquí neix el Tajo, el riu més llarg d’Espanya, abans de travessar la península d’est a oest per desembocar a l’Atlàntic a Lisboa, Portugal. Llàstima que l’estàtua que marca el lloc sigui una mica… diguem… eh… bé… gustos i colors, eh… En el camí, també vam descobrir què és una «dolina», un enorme forat rodó al mig del bosc causat pel col·lapse de un sòl càrstic…

També és a la Serra de Conca on neix el Xúquer, un altre dels grans rius espanyols, abans de recórrer gairebé 500 quilòmetres fins arribar a la Mediterrània. El vam seguir durant uns quilòmetres fins a arribar a Conca, sense oblidar-nos de fer una parada al “Ventano del Diablo”, un triple forat en una roca que domina el Xúquer i que permet, en aquest moment, observar un niu de voltors, just al davant. En el moment de la nostra visita, Madame Voltor estava covant tranquil·lament les seves cries en el seu forat a la roca… 😍

A les nostres publicacions anteriors parlàvem de la impressionant quantitat de molins de vent que ocupen totes les crestes i valls de per aquí. Baixant cap a Conca, vam entendre per què! Potser ens va tocar un dia especialment ventós, però la veritat és que les ràfegues eren impressionants, i més a bord del Marvin, que té més o menys l’aerodinàmica d’un totxo de construcció…

Impossible no fer un paral·lel amb Don Quixot, ja que estàvem travessant les seves terres (Castella-la Manxa), i pensar que al segle XXI, a falta de molins de vent, el valent heroi de Cervantes sens dubte lluitaria contra aerogeneradors… Els temps estan canviant…

Per acabar amb el tema cinematogràfic, ahir a la nit, després d’haver-nos resguardat una mica del vent a la vora del gegantí embassament d’Alarcón (26 km² i 1.112 milions de m³ d’aigua, sobre el Xúquer), vam aprofitar el nostre pas per La Mancha per veure la pel·lícula de Terry Gilliam «The man who killed Don Quixote» (L’home que va matar Don Quixot, tràiler en espanyol disponible aquí). Vam poder comprovar que, ja el 2017, quan es va rodar la pel·lícula, apareixien uns quants aerogeneradors als paisatges, al llarg de la pel·lícula…

Avui hem arribat a la conclusió que les autovies espanyoles estan estratègicament situades per travessar més ràpidament les zones més lletges del país. En qualsevol cas, aquesta és la impressió que hem tingut aquest matí en travessar la immensa plana agrícola al voltant d’Albacete. Encara que “a tota velocitat” sigui una expressió molt relativa per al Marvin, nosaltres estàvem molt contents d’aprofitar una via ràpida per arribar a la nostra següent parada de dos dies: el Parc Natural de la Serra de Cazorla. En la sèrie de superlatius, aquest és l’espai protegit més gran d’Espanya (2.100 km²) i el segon d’Europa! Amb l’esperança de poder observar una o dues cabres monteses abans de marxar… Per cert, podem afegir una nova comunitat autònoma a la nostra llista: hem arribat oficialment a Andalusia (i hem travessat els nostres primers camps d’oliveres)! 😁

PD: A prop de Conca, també travessem el poble de Valera de Abajo, un petit poble de 1.400 habitants on, us ho assegurem, tothom, al 100% i sense cap excepció, és fuster i fa portes i finestres de fusta massissa!! No tenim fotos que ho demostrin, però podem garantir que no hi havia res més que fusteries industrials de portes i finestres en tot el poble. 🤓

Tornar Pàgina Inici

A CAZORLA, com a qualsevol lloc, nO DEIXEU RASTRE!

– Circuleu sempre per les vies d’accés públic i respecteu la senyalització.
– No feu soroll i interferiu el menys possible amb l’activitat de la fauna.
– Respecteu els altres usuaris.
– Deixeu les roques, les plantes i els altres elements naturals tal com els heu trobat, i no toqueu els bens històrics.
– Emporteu-vos les deixalles i llenceu-les en els contenidors adequats en el poble més proper.
– No acampeu/pernocteu dins els espais protegits i no enceneu cap foc.