L’Arca de Noè…

Setmana 7

L’App del temps dels nostres telèfons s’ha convertit en la nostra millor amiga… Ja ni ens plantegem moure’ns sense mirar, primer, si tenim una possibilitat remota de poder sortir del Marvin en un moment o altre… I això d’aventurar-nos per pistes de terra, ni pensar-ho!, almenys durant uns dies… Comencem a sentir-nos una mica com el Noè a la seva arca, navegant de punt en punt per trobar un lloc que surti de l’aigua i poder amarrar-nos… 🤓

El temps va millorar una mica durant el matí del dissabte, cosa que ens va permetre, entre dos xàfecs, caminar al voltant del llac on ens havíem instal·lat a finals de la setmana passada (no és un llac molt gran… 14 km de circumferència). El lloc és força bonic, però el vent i les temperatures gèlides (aquest matí el llac fumejava de tant fred! 🥶) no convidaven gaire a llargues passejades. A més, el diumenge al matí, la gent del poble una mica més avall va tenir la bona idea d’organitzar una cursa de BTT que passava just davant del lloc on havíem aparcat… Massa interacció social per a nosaltres, així que vam decidir marxar abans del previst, i aprofitar el diumenge per anar a visitar una última cova (l’última per ara… 😅). Vam sortir de Cantàbria (fent una foto del cartell que se’ns havia escapat a l’entrada) i vam tornar per un matí a Castella i Lleó per arribar a l’Ermita de Sant Tirse i Sant Bernabé. Abans, vam passar molt a prop del naixement de l’Ebre, el pobre riu que, abans de travessar tot Espanya per desembocar al Mediterrani al sud de Catalunya, només recorre 9 km abans de trobar-se la primera (i immensa) represa… la primera d’una llarga sèrie…

Ojo Guareña

L’Ermita de San Tirse i San Bernabé és una d’aquelles capelles construïdes en una cova natural, els sacerdots de la qual van tenir un dia la idea de bloquejar l’entrada amb una església… De fet, l’ermita forma part d’un complex càrstic de més de 100 km de galeries, excavades pel riu Guareña, que dóna nom al Monument Natural Ojo Guareña. La cova es pot visitar i, després d’una breu introducció, s’arriba a dues grans piles de pedra que recullen cada gota que cau d’una estalactita, estratègicament situada just a sobre. Segons la llegenda, l’aigua de la cova és màgica i qui s’hi fregui els ulls, segons la versió moderna, es curarà de totes les malalties oculars (incloses les lents de contacte), i segons la versió més antiga, aconseguirà el poder veure el present i el passat, però no el futur. En canvi, aquesta persona ja no podrà sortir de la cova, i el seu do de visió serà llavors el seu únic contacte amb el món exterior… La moral de la història resumeix una mica l’esperit de la cova: de vegades és millor perseguir un somni que aconseguir-lo…

Llegendes a part, la cova d’Ojo Guareña ha allotjat moltes generacions dels nostres avantpassats, com ho demostra el crani d’una nena descobert al fons d’un túnel de la cova i que data del… Neandertal (fa -40.000 anys)! Un altre descobriment va ser el d’un crani d’al voltant de l’any 900, trepanat post-mortem per dibuixar-li una creu al front. Encara no se sap com va morir aquest home, ni per què, després de la seva mort, se li va dibuixar una creu al crani, i encara queden molts ossos a la cova en la mateixa situació…

Els últims a utilitzar la cova van ser uns sacerdots, que hi van construir una ermita dedicada a Sant Tirse i Sant Bernabé. La particularitat d’aquesta ermita és que el seu sostre està íntegrament cobert amb pintures que representen els diferents martiris de Sant Tirse (10 en total), així com els miracles que suposadament va fer. Els dibuixos tenen l’estil típic de l’edat mitjana, com els que es troben en llibres de la mateixa època. L’atmosfera, temperatura i humitat constants de la cova han fet que es trobin en un estat de conservació excepcional, i que encara es pugui fer servir l’ermita, unes quantes vegades l’any, per celebrar misses o casaments…

Curiosament, els pobles al voltant d’Ojo Gureña estan organitzats en una mena de “mancomunitat de comunes” i, tradicionalment, les reunions del consell municipal se celebraven primer sota un roure “sagrat” (encara visible damunt la cova), i més tard en una petita cavitat de la cova, a tocar de l’ermita. Aquesta última també es feia servir per guardar els arxius municipals en un armari de pedra, a la part posterior de la capella (probablement també per les mateixes raons de condicions ideals de conservació)…

Després d’aquesta última cova de moment, ens vam dirigir cap al País Basc, i més concretament cap a la seva capital: Vitòria-Gasteiz (no, la capital del País Basc no és Bilbao, com tampoc Nova York és la dels Estats Units o Sydney la d’Austràlia… 🤓). Ahhh! Les estretes i sinuoses carreteres del País Basc… Gairebé les havíem oblidat des de la nostra volta als Pirineus… 😜

En lloc del nucli antic, que ja coneixem, vam optar per visitar el Parc Provincial de Garaio, un lloc ornitològic de cert interès ja que també és un lloc Ramsar… El parc en si està una mica massa “manicurat” per semblar natural, però els responsables semblen prendre’s molt seriosament la seva etiqueta Ramsar, ja que la zona central del parc (per deducció) està literalment vallada per evitar qualsevol contacte amb els veïns humans i permetre que els palmípedes locals xipollin tranquil·lament… Lluny de ser el lloc més salvatge o més bonic que haguem trobat fins ara, per una nit, ens va servir igualment!

Pamplona i Saint Martin d’Arrossa (França)

Abans de deixar Espanya i entrar a França, vam decidir fer una última parada gastronòmica per assaborir els famosos pinxos bascos (i navarresos). Pamplona ens va semblar una bona opció per això, de camí cap a Roncevalles i el Port d’Ibañeta…

Pamplona és famosa per les seves festes de Sant Fermí, durant les quals hordes de turistes borratxos envaeixen els carrers per córrer davant de toros deixats anar als mateixos carrers per córrer darrere dels turistes… En si, una celebració altament intel·lectual, a la fama de la qual va contribuir considerablement Ernest Hemingway qui, en la seva joventut, va treballar com a periodista a Pamplona i es va recordar de les festes de Sant Fermí a la seva novel·la “The Sun Also Rises” («El sol també s’aixeca» en la seva versió catalana…). Això va tenir (i encara té) com a conseqüència que centenars d’americans visitin Pamplona cada any (si és possible durant les festes de Sant Fermí) i moltes vegades acabin a urgències, ja sigui en coma alcohòlic, o cornejats per un toro… ( ok, ok, els accidents no els hi passen només als americans, però les estadístiques demostren que segueixen sent ells els que acaben, majoritàriament, a urgències… 🤓)

Hemingway va arribar a escriure: “No podré fer mai més del que Pamplona ha fet per mi”. I la ciutat li torna el complert ja que és difícil escapar de les múltiples estàtues d’Ernest escampades per tota la ciutat i als seus bars (sí… fora del seu horari laboral, Ernest ja tenia el costum de freqüentar els bars… per escriure, per suposat… 🙄). Siguem honestos, sense Hemingway, Pamplona i les seves festes de Sant Fermí probablement no serien tan famoses. Les cases antigues del centre de la ciutat i el fort que l’envolta són força bonics, però sens dubte no són suficients per competir amb les altres capitals regionals dels voltants. D’altra banda, el que definitivament té Pamplona és tradició gastronòmica!… Val la pena tastar els pinxos (l’equivalent basc de les tapes) i passejar per la ciutat buscant el millor restaurant on entrar. En el nostre cas va ser el Gaucho, guanyador de múltiples concursos de pinxos organitzats per l’ajuntament i fins i tot reconegut per la guia Michelin (en la categoria de pinxos, és clar… 😜).

Un últim cafè al Cafè Iruña (Pamplona es diu Iruña en euskera), el bar favorit d’Ernest, inaugurat el 1888 (i molt ben conservat per cert), i vam seguir el nostre camí cap al nord per als nostres últims quilòmetres per carreteres espanyoles… Vam creuar els Pirineus al port d’Ibañeta (1.057 m), per sobre de Roncesvalles, per després arribar cap a Saint Jean Pied-de-Port. Bàsicament, el camí de Santiago, però al revés… 😜 Per a aquesta primera nit a França, vam tornar per sobre de Saint Martin d’Arrossa, on ja havíem dormit durant la nostra travessia dels Pirineus. No només són pocs els llocs salvatges on dormir al País Basc, però també ens va semblar una bona manera de tancar el cercle amb una picada d’ullet a la nostra aventura de l’estiu passat… És en aquest lloc on vam poder veure molts voltors, just al costat del Marvin, i… sembla confirmar-se: és un molt bon lloc per veure voltors de prop, perquè un grup d’uns deu individus s’acaba de posar a tot just vint metres del Marvin! 😍

Dels Pirineus a Toulouse…

Està plovent… I quan plou, les opcions són poques en termes de visites o de fotos (a més, ja no hi ha coves per aquí… 😁). Així que hem tornat a posar la ràdio (que normalment tenim apagada gairebé tot el temps) per tenir una mica de suport durant tots aquests quilòmetres…

Vam sortir del País Basc sota els núvols. Vam seguir els Pirineus fins a Pau, però només vam poder contemplar els pics nevats durant pocs segons, entre dos enormes núvols blancs aferrats a les muntanyes. Vam pujar una mica cap al nord, per sobre de Tarbes, i finalment vam aconseguir una tarda amb alguns moments de sol i sense pluja. Però després, a la nit, va tornar a començar. Al matí, 100% d’humitat a l’aire. En realitat no plou, però l’aire està tan carregat d’aigua que sembla que ens movem dins d’un núvol…

Tot és tan humit que ahir, vam intentar passar per una pista de terra, al costat d’un riu, però entre els tolls d’aigua i l’argila mullada, el Marvin va començar a relliscar cap a un costat de la pista i vam decidir fer mitja volta abans d’empantanegar-nos totalment o haver de tornar per un camp de blat per aconseguir una mica d’adherència… Aquests dies, ens haurem d’oblidar de llocs massa remots i quedar-nos on el terra encara pot aguantar el pes del Marvin…

Així que vam continuar cap a l’est, creuant el Gers (i resistint la temptació del foie gras), gairebé fins a Tolosa. De fet, per compensar el mal temps, vam tenir dos dies d’autèntics influencers, coneixent als nostres fans! 🤣 El problema és que si el sol no torna aviat, entre els pastissos que ens regalen i els restaurants, acabarem obesos!… Aquí teniu les poques fotos que hem pogut fer durant aquests dos dies sense córrer el risc d’electrocució en tocar l’iPhone sota la pluja… 😜

PD: Per a aquells que busquin un bon restaurant al sud-oest de Tolosa, la Table de Saint Lys (a Saint Lys, com el seu nom indica) és molt recomanable!… Tot va ser excel·lent, i les postres, a més, molt ben presentades…

Montagne Noire

Avui, a més de la pluja, es va aixecar el vent… Però no una brisa agradable, eh! Vent, de debò! Aquest que bufa tan fort que s’ha d’obrir les portes del Marvin amb els dos braços (tant per obrir-les com per evitar que s’arrenquin un cop obertes)! Dit això, probablement va ajudar a aclarir una mica el cel ja que les previsions semblen una mica més optimistes per als propers dies…

Així que hem seguit amb el nostre fan tour (i l’augment de pes que implica, amb totes aquestes coses excel·lents que ens regaleu! Moltes gràcies de nou! 😍). Avui vam conèixer la nostra fan número 1, la més diligent per llegir totes les nostres aventures, la que mai no es perd una publicació o un vídeo. I com a mostra de la nostra gratitud, fins i tot va poder asseure’s al volant del Marvin! Ser un seguidor fidel té premi! 🤣

Vam deixar el bosc de Bouconne sense haver tingut realment l’oportunitat de visitar-lo. Encara que hem de reconèixer que els locals són més valents que nosaltres, perquè ells, fins i tot amb la pluja, si que caminen pel bosc… amb els seus ponxos! Ens hem desviat una mica de la nostra trajectòria per passar per Carcassona (sense visitar la Cité… una altra vegada…), i després vam tornar cap al nord per arribar a la Montagne Noire i al Parc Natural Regional de l’Alt Llenguadoc. Aquí ens esperava un paisatge totalment diferent, tot just a cinquanta quilòmetres al nord de Carcassona. Un paisatge de muntanya mitjana amb boscos densos i cims arrodonits, especialment bonic en aquesta època de l’any en què el verd suau dels arbres caducifolis es barreja amb el verd més fosc de les coníferes. Vam pujar al Pic de Nore per veure la seva antena de tele en forma de coet espacial de Tintin, però definitivament el vent era massa fort per quedar-s’hi més temps i ens vam refugiar una mica més avall per passar la nit.

Ens vam instal·lar al Col de Triby, a pocs quilòmetres de Mazamet, al mateix lloc on, el 1948, un grup d’amants de la natura, la muntanya i l’esquí van crear el Ski-Club de la Montagne Noire i l’estació d’esquí de Triby. La naturalesa ha reclamat els seus drets sobre l’estació, avui “fantasma”, i no queda res d’aquesta empresa audaç que va tenir llavors la seva hora de glòria. Amb gran enginy, els joves locals van instal·lar un remuntador amb el motor d’un camió i una corda que arrossegava els esquiadors sobre uns 150 metres de desnivell. La creació de la pista de descens va requerir gairebé un any d’esforços per part dels voluntaris, per talar arbres i arrencar tocons, però va ser un èxit: els dissabtes i diumenges hi havia embussos a l’aparcament de Triby. Fins i tot va caldre instaurar un sentit únic per pujar i baixar, i es va obrir un taller de fabricació d’esquís de fusta a Mazamet.

Els millors esquiadors competien cada any al Challenge de Nore, una competició que incloïa un eslàlom i un salt amb trampolí de fusta. De fet, el rècord de salt establert en 18,50 m segueix vigent… També hi havia una competició d’esquí de fons, el Challenge du Roc des Loups, que comptava per al campionat dels Pirineus. Venien de Castres i fins i tot d’Albi per a aquestes competicions. L’aventura va acabar el 1970, l’escassa capa de neu (estem a tan sols 1.000 m d’altitud) fent pensar que l’empresa probablement mai seria viable… (les fotos en blanc i negre de l’antiga estació de Triby vénen de: https://www.facebook.com/triby.mazamet/.

Segona pausa familiar…

La Montagne Noire i el Parc Natural Regional de l’Alt Llenguadoc seràn la nostra darrera etapa abans de fer la nostra segona pausa familiar (aquesta, més llarga) i preparar-nos per a la gran pujada cap al gran nord… L’aventura continuarà en un parell de setmanes, el temps per a nosaltres de netejar una mica al Marvin, apretar un parell de cargols i verificar que tot estigui a punt per seguir el nostre periple!… 😉

Tornar al Blog

A la Montagne noire, com a qualsevol Altre lloc, nO DEIXEU RASTRE!

– Circuleu sempre per les vies d’accés públic i respecteu la senyalització.
– No feu soroll i interferiu el menys possible amb l’activitat de la fauna.
– Respecteu els altres usuaris.
– Deixeu les roques, les plantes i els altres elements naturals tal com els heu trobat, i no toqueu els bens històrics.
– Emporteu-vos les deixalles i llenceu-les en els contenidors adequats en el poble més proper.
– No acampeu/pernocteu dins els espais protegits i no enceneu cap foc.