Cap al sud!…

Ja hem començat a baixar una altra vegada cap al sud, després del Cap Nord (tampoc és que podíem seguir més al nord… 😜). Aquesta setmana, vam dir adéu a Noruega i vam entrar a Finlàndia, on passarem les properes setmanes fins arribar una altra vegada al mar Bàltic…

Va ser una mica estrany tornar a la carretera després del Cap Nord, així que per fer durar una mica més, vam fer una pausa logística a Olderfjord, el poble on comença l’E69 (la que va fins al Cap Nord). Mig dia rentant roba i degustant filets de ren i formatge noruec (només hi ha un tipus de formatge al país, així que… el tast va ser ràpid… 😜), abans d’instal·lar-nos una mica més lluny, a la península de Billefjord.

Més enllà de l’excepcional vista panoràmica a 360º que teníem des de les finestres del Marvin, resulta que la península va ser escenari d’un important bombardeig aliat durant la Segona Guerra Mundial, sobre una base aèria que els alemanys hi havien instal·lat estratègicament (a penes a un fiord i mig de Rússia…). Al llarg de tota la península, avui ocupada per rens, encara s’hi poden veure els cràters de les bombes aliades i les fundacions d’alguns edificis alemanys. Però bé, cal admetre-ho, quan un arriba a Billefjord, el primer que crida l’atenció és la vista panoràmica… 😉

Kevon luonnonpuisto… (9/07/2024)

L’endemà al matí, vam fer una breu etapa cap al sud, només per acomiadar-nos de Noruega (aquesta vegada definitivament) i arribar a Finlàndia. Ens vam quedar a pocs quilòmetres de la frontera, però igualment estàvem de nou a la Unió Europea i, de passada, a la zona euro (al contrari del que pensava, Finlàndia va adoptar l’euro el 1999). D’altra banda, ja que estem molt a l’est, vam haver d’avançar el rellotge una hora en creuar la frontera (és a dir, son les 13.00 hores a Finlàndia quan a París són les dotze del migdia)…

La pista al costat de la qual ens vam instal·lar és un dels punts d’accés a la Reserva Natural Estricta de Kevo (Kevon luonnonpuisto, en finès), ja que si bé l’accés a la part central de la reserva està efectivament prohibit (aquesta és la definició d’una reserva integral), la zona de transició alberga unes quantes rutes de senderisme i, sobretot, milers de rens (sense exagerar 😳). N’hi ha literalment per tot arreu, i un té la impressió que cada vegada en surten més d’entre els arbres a cada pas pel camí!

Pel que fa a paisatges, després de seguir una estona la costa, vam tornar cap a l’interior per recórrer els darrers quilòmetres a Noruega. Vam tornar a aquest altiplà a 300 m d’altitud, com a Suècia, i ens vam tornar a trobar amb aquests immensos boscos de bedolls una mica raquítics que havíem travessat a la pujada, fins on arriba la vista. I com que Finlàndia és, a més, el país dels milers de llacs, una mica més endavant a la nostra pista tenim alguns exemples, petits o grans, perduts al mig del bosc. L’únic inconvenient dels boscos de bedolls és que no ofereixen gaires punts de vista sobre els voltants, però això hauria de millorar en els propers dies, quan baixem una mica més cap al sud…

Quietud (10/07/2024)

Una etapa curta avui, només per tornar a un ritme una mica més lent i aprofitar al màxim els paisatges finlandesos.

A uns cent quilòmetres d’on vam passar la nit, vam trobar grans boscos de coníferes i llacs amb aigua transparent. Una mica com a Suècia, però amb molts més rens aquí…

El sobrenom de Finlàndia del “país dels mil llacs” està sens dubte justificat. De fet, hi ha aigua per tot arreu, a cada racó que el bosc no hagi aconseguit ocupar… Després de seguir una pista durant uns quilòmetres per anar a veure dos d’aquests llacs (i intentar trobar un lloc on instal·lar-nos), vam tornar finalment cap a l’inici de la pista, a la vora del llac Rautujärvet, un toll d’aigua en comparació del seu gran veí, el llac Inari.

A aquesta part del país, gran part de la meitat oriental de Finlàndia està ocupada, fins a la frontera russa, per un immens llac: el llac Inari, amb una superfície de 1.040 km². Tot i la seva mida, és només el tercer llac del país (encara que al mapa sembli més gran que els altres). De fet, són les seves més de 3.000 illes les que redueixen la superfície de les seves aigües, entre elles les més famoses: Hautuumaasaari (“l’illa de les tombes”), que servia de cementiri a les antigues generacions de sámi, i Ukonkivi (“ la pedra d’Ukko”), lloc sacrificial per a les tribus primitives de la regió.

El nostre llac, el Rautujärvet, també desemboca, uns quilòmetres més endavant, al llac Inari. I per a una petita anècdota, va ser en aquest mateix llac Inari on el desembre del 1984, i després d’un error de càlcul o una fallada tècnica (mai no es va donar ni es va demanar cap explicació), un míssil soviètic es va estavellar sobre el gel del llac. Afortunadament, no tenia cap càrrega explosiva… Així que ja en aquells temps… 😳

El que ni un míssil rus aconseguiria pertorbar és la quietud que es respira aquí, davant de les aigües transparents del llac sobre les quals el reflex dels núvols llisca lentament sobre un fons de cel blau. De tant en tant, un peix ve a empassar-se una mosca o un petit territ deixa escapar un crit abans de volar cap a l’altra banda del llac. Aquests són els únics sorolls que vam escoltar en aquest silenci total… 😍

Tempesta… (11/07/2024)

Una de les característiques del temps, més enllà del Cercle Polar Àrtic, és que canvia molt ràpid i molt sovint. Sense anar més lluny, ahir, a la vora del nostre petit llac, vam tenir tota una varietat meteorològica en només 24 hores. El vent canvia constantment de direcció i, amb ell, la meteo del moment. Després d’una tarda amb grans núvols negres on gairebé haguéssim pogut pensar que s’anava a fer de nit, de sobte, al voltant de les 22 hores, el sol va reaparèixer, el cel va tornar a un blau intens i el vent va caure per complet, deixant-nos un llac completament tranquil on podíem veure tant els reflexos del cel com els arbres caiguts al fons de l‟aigua. Ens haguéssim pogut passar tota la nit fent fotos!… 🤤

L’endemà al matí havia tornat el vent i, amb ell, els primers núvols. Un cop d’ull a les tres apps de meteo que consultem habitualment (diverses vegades al dia), inclosa la del Servei Meteorològic Nacional de Noruega (que també dona previsions per a Suècia i Finlàndia), i totes tres predeien fortes pluges i ràfegues de vent per a la nit i el dia següent. Com que el temps és tan inestable, si les tres apps no es posen d’acord, sempre es pot intentar passar entre les gotes, però quan totes tres diuen el mateix, és que alguna cosa s’acosta definitivament a l’horitzó…

Així que vam anar una mica més al sud, fins a la vora del llac Porttipahta, o almenys del canal que el connecta amb un altre llac, el de Lokka, per produir electricitat. La tempesta prevista també passava per allí, però no tan forta com més al nord…

Així que ens vam instal·lar a la vora d’un bosc (ple de rens, com a tot arreu per aquí… 🙄), al final d’una pista de 3 km que ens va portar a la riba del canal de Vuotso, que connecta els dos llacs i que porta el nom del poble homònim, l’últim poble sámi en direcció al sud (el territori sámi no arriba tan avall de Finlàndia com a Suècia o Noruega). Abans, vam fer una breu pausa a l’estació d’esquí de Saariselkä, i més concretament al cim del Kaunispää, que domina els voltants des dels 438 m d’altitud (sí, 438 m són suficients per construir una estació d’esquí, per aquí … 😉). La idea era esperar aquí que passi la tempesta, consultant les nostres apps de meteo, abans de seguir amb les etapes següents…

Dia de pluja… (12/07/2024)

Les previsions de «pluges intenses» es van quedar finalment a «pluges» normals però contínues, des d’ahir a la nit i durant tot el dia d’avui. El vent s’ha calmat per complet (la qual cosa és ideal per als mosquits i altres bestioles voladores)…

Ens haguéssim pogut quedar a la vora del nostre canal, però també volíem arribar al poble de Kersilö, i més concretament a una platja, a tocar del riu Kersilän suvanto, on passarem el cap de setmana.

Poques fotos avui (el temps no era gaire propici). Només vam parar a casa d’Astrid, la simpàtica propietària del Vuotson Maja Bed & Breakfast (on vam fer el ple d’aigua), que ens va preguntar si podia fer una foto al Marvin per pujar-la al seu Instagram. Dit i fet! Realment, no hi ha edat per estar connectat! 😉

També vam fer una pausa al petit cafè de Peurasuvanto, un xalet de fusta on les kanelipulla casolanes (l’equivalent finlandès dels kannelbolle suecs) són simplement una delícia…

Aquest cap de setmana, ens quedarem a la nostra platja per gaudir del dia de sol previst per demà, amb el vent just perquè els mosquits ja no siguin un problema… 😜 Després seguirem cap a la nostra propera parada: Rovaniemi, capital de Lapònia.

Tornar al Blog

A Lapònia, com a qualsevol Altre lloc, nO DEIXEU RASTRE!

– Circuleu sempre per les vies d’accés públic i respecteu la senyalització.
– No feu soroll i interferiu el menys possible amb l’activitat de la fauna.
– Respecteu els altres usuaris.
– Deixeu les roques, les plantes i els altres elements naturals tal com els heu trobat, i no toqueu els bens històrics.
– Emporteu-vos les deixalles i llenceu-les en els contenidors adequats en el poble més proper.
– No acampeu/pernocteu dins els espais protegits i no enceneu cap foc.