A tocar de la frontera…

De llac en llac i de bosc en bosc, anem seguint la nostra ruta cap al sud a través de Finlàndia. Aquesta setmana, hem deixat Lapònia per entrar (breument) a Ostrobotnia del Nord i a Kainuu, passant per un dels llocs més impressionants que haguem vist fins ara: el Parc Nacional d’Oulanka…

Acostumats als torrents de Noruega o Suècia, cal reconèixer que als rius finlandesos que hem travessat fins ara els manca una mica de… dinàmica. Val a dir que el país és més pla que els seus veïns i, per tant, no és fàcil trobar rius que “rugeixin”…

Així que després d’un curt desviament cap al sud, vam redirigir finalment la nostra recerca d’un lloc bonic per al cap de setmana cap al llac d’Aapajärvi, un llac bastant gran que, en un extrem, està regulat per una petita presa hidroelèctrica. Al voltant, és tot bosc i, per descomptat, ramats de rens que surten de tot arreu.

Aapajärvi… (13/07/2024)

El temps estava ennuvolat quan vam arribar i el lloc semblava una mica “meh”, però tan aviat com els núvols es van aclarir, el paisatge va canviar per complet. Al matí, abans que el vent comencés a bufar una mica més fort, el llac estava completament lliç i reflectia cada detall del cel, els núvols i els arbres al seu voltant. Curiosament, fins i tot sense vent, aquell matí no hi havia mosquits. Així que vam tenir el nostre primer dia d’estiu àrtic de veritat, asseguts al pontó just al costat del Marvin, treballant una mica i llegint sota el sol. Fins i tot vam poder menjar allà al migdia, abans que fes massa calor per quedar-nos al sol.

A la tarda, passeig al voltant del llac, abans de tornar i continuar amb la nostra feina/lectura, però aquesta vegada a l’ombra del Marvin… Un bonic dia d’estiu en definitiva, amb temperatures que rondaven els 21ºC, i que no baixen gaire a la nit ja que el sol només es pon menys d’una hora (encara estem per sobre del cercle polar, però com més avancem en el calendari, més s’escurcen els dies i per tant, ja no hi ha sol de mitjanit a aquesta latitud per aquest any…).

Seguint el cercle polar (15-16/07/2024)

Després de dues últimes fotos del nostre llac al matí, una altra vegada llis com un mirall, la nostra missió del dia era «tornar a la ciutat” per 24 o 48 hores per fer tot el que no hem pogut fer fins aquí. El nord de Lapònia és bonic, però una mica limitat en termes d’infraestructura i serveis… 😉 Així que comptàvem amb Rovaniemi, capital administrativa de la regió, per resoldre força, si no tots els nostres petits “problemes” abans de continuar el viatge…

El més important era permutar les rodes del Marvin que, des del principi, es desgasten més per la part de fora que per la de dins del pneumàtic. Per això, vam anar a Euromaster Rovaniemi que, amb una professionalitat que faria verd d’enveja als de Pyrénées Industrials, van desmuntar, van tornar a muntar i van reequilibrar les rodes de Marvin en menys d’una hora, sense cita prèvia (i per un preu equivalent al que ens hagués costat a Andorra). Una hora després, sortíem amb els pneumàtics permutats i, segons sembla, molt més ben equilibrats que fins ara…

Segona missió important: trobar un perruquer (no és broma! realment, no era un luxe,!… 😅). Després d’alguns intents infructuosos, vam trobar finalment un perruquer que estava fent la pausa de dinar, amb el saló completament buit, i que va accedir a tallar-nos els cabells quan acabés la seva hamburguesa… L’únic inconvenient és que el seu nivell d’anglès era una mica limitat, però bé… el resultat és força acceptable (no importa… torna a créixer ràpid!… 😜)

També vam aprofitar estar a la ciutat per fer una bugada gran i compres per almenys una setmana, ja que la nostra idea era òbviament passar el menor temps possible en contacte amb la civilització i tornar al nostre bosc com més aviat millor…

Amb molta sort vam aconseguir fer-ho tot en un dia, així que sense esperar més, ens vam posar en camí per recórrer uns vint quilòmetres (de pista… dos dels quals una mica… en pitjor estat i més estrets que els altres, diguem-ne… 🤓), fins a la vora del llac Turvakkolamit, un petit llac perdut al mig del no-res, en un escenari perfecte de postal de paisatges finlandesos… Sens dubte, un dels llocs més bonics on hem dormit des que vam entrar a Finlàndia. Un llac petit envoltat per un gran bosc i un aiguamoll que impedeix qualsevol camí a prop de l’aigua. Un veritable trosset de natura salvatge, amb l’avantatge afegit d’un petit grup de rens menjant tranquil·lament al voltant del Marvin el matí següent… 😍

Per tancar aquesta etapa a Rovaniemi, era evident que no podíem marxar sense passar primer pel Poble del Pare Noel, un autèntic paradís del capitalisme on una foto amb el Pare Noel o la seva Senyora costa 20 EUR en format digital, 30 EUR en format paper i 40 EUR per tots dos (i només parlar amb ells costa 5 EUR), on veure, acaronar i alimentar els rens de Santa costa 7 EUR per persona, on una postal per enviar des de l’oficina de correus de Santa costa 3 vegades més que la mateixa postal comprada al centre de Rovamiemi, i on un simple cafè de filtre costa 3,50 EUR (encara que en aquest cas, per una vegada, això és més o menys el mateix preu que a tot el país… un espresso costa 4 EUR, a Finlàndia 😮‍💨)…

El més curiós és que el Poble del Pare Noel està situat just a sobre del cercle polar (o serà que el cercle polar es va traslladar estratègicament al Poble del Pare Noel?…). Així que vam haver de parar-hi per fer la foto de rigor, a la línia oficial que marca la latitud 66º 32′ 35” N del Cercle Polar Àrtic a Finlàndia. Els que segueixen aquest bloc sabran que a Suècia, el cercle polar passa una mica més al nord, a 66º 33′ N, igual que a Canadà (tenim proves dels nostres veïns de la B8)… Estrany… Estrany… 🤔.

Després d’un moment “Abbey Road” creuant el cercle polar en ambdós sentits, i atès que la calor sembla continuar (21ºC a les 11 del matí al cercle polar avui…), no ens vam atrevir a fer el pas definitiu cap al sud. Així que vam decidir seguir el “vessant nord” del Cercle Polar Àrtic per tornar no gaire lluny d’on érem dos dies abans, amb la idea d’arribar l’endemà al Parc Nacional d’Oulanka… Almenys després d’un dia a la ciutat i després de veure Rovaniemi i el Poble del Pare Noel, podem estar totalment segurs que la bellesa de Lapònia no es troba a les seves ciutats!… 😜

A només 5 km… (17/07/2024)

Cal reconèixer que, més enllà de les mentides sobre la vanlife que es veuen a Instagram, hi ha llocs més espectaculars que altres. El nostre petit llac de fa dos dies era un d’aquells llocs, i aquest, just a la vora del Parc Nacional d’Oulanka, n’és definitivament un altre!

Sempre és una mica tonto descriure llocs comparant-los amb altres (cada país o regió té les seves pròpies característiques, que són suficients per si soles), però francament, quan després de 26 km de pista en un bosc que no sembla haver vist la mà de l’home o una serra mecànica en dècades, s’arriba a un meandre de riu amb una petita platja de sorra i, just a l’altra riba, el Parc Nacional i avets de més de 20 m d’alt, és difícil no pensar que això s’assembla molt a Canadà o a Alaska… A més, estàvem en territori d’óssos (o Kharu, en finès). Crec que serà difícil trobar un lloc més idíl·lic…

El Parc Nacional d’Oulanka està situat al sud-est de Lapònia (i per tant a l’est de Finlàndia), i nosaltres ens trobàvem a l’est del Parc Nacional. Per tant, no és difícil fer el càlcul: estàvem a 5 km de Rússia i a 2 km de la zona d’exclusió fronterera, aquesta “terra de ningú” entre Finlàndia i Rússia, a banda i banda de la frontera. A la captura de pantalla més avall, el punt blau som nosaltres, i la línia blava a l’esquerra és la frontera (el costat verd és Rússia)…

Així que sí, òbviament, aquella tarda vam anar a veure com era això d’una zona prohibida. De fet, al llarg de la seva frontera amb Rússia (i en reciprocitat de la mateixa zona establerta per Rússia al llarg de les seves fronteres), Finlàndia té establerta una zona d’exclusió, d’accés prohibit (subjecte a un permís especial expedit per la duana). Aquesta zona segueix el traçat de la frontera a una distància d’almenys 3 km en zona terrestre i 4 km en zona marítima (però a la pràctica pot ser més ampla o més estreta en alguns llocs, ja que les dues línies no són necessàriament paral·leles , i varia de 400 m a més de 5 km). On som, té una amplada de 2,5 km i està delimitada per una sèrie de pals amb una banda groga, plantats cada 10 o 15 m, i panells explicatius una mica més espaiats. Evidentment, qualsevol accés a Rússia està tancat per una barrera (de fet, Finlàndia va tancar tots els passos fronterers amb Rússia el 30 de novembre de 2023).

El més curiós és que ens vam topar amb una furgoneta de l’empresa que organitza sortides amb caiac pel riu on estàvem instal·lats, just quan ens apropàvem al límit de la zona d’exclusió. El conductor ens va veure i, després de passar-nos, va fer mitja volta i va venir a preguntar-nos si estàvem perduts… Li vam explicar que anàvem caminant i que estàvem instal·lats a la platja al costat del riu, i va marxar més tranquil… Vam pensar que, amb la psicosi dels immigrants suposadament enviats per Rússia per desestabilitzar Finlàndia (i Europa), la població local segurament vol participar en els esforços de vigilància de la frontera (fins i tot si realment no teníem pinta de refugiats que busquen asil polític a Europa 🤓)…

De tornada a la nostra platja i atès que portàvem dos dies de molta calor (fins a 26ºC avui, però amb tota l’aigua que hi ha per tot arreu, l’aire es torna pesat i asfixiant i… això és una alegria per als mosquits i altres bestioles picadores!…), no vam poder resistir a la idea d’un bany al riu! L’aigua estava una mica freda al principi, però un s’hi acostuma ràpidament. A més, de sobte van aparèixer mosques que piquen, i això ajuda a entrar més ràpid a l’aigua!… 🤣

Onada de calor… (18/07/2024)

Sense voler refregar-ho massa, la nostra petita platja a la vora del Parc Nacional d’Oulanka seguirà sent, sens dubte, un dels llocs més espectaculars on hàgim dormit a Finlàndia (i fins i tot a molts dels països pels quals hem passat fins ara).

I com que ja estem a mitjans de juliol i just a sota del cercle polar, encara tenim dies de 24 hores (sense nit), però estem començant a tenir una o dues hores, entre mitjanit i les 2 de la matinada, on el sol desapareix sota l’horitzó. I això ens dona bonics colors de capvespre (com els que teníem abans, al sud 🤓)…

Aquell matí, en lloc de les furgonetes que vénen a recollir els caiacs una mica més lluny de la nostra platja, vam veure arribar un camió gran carregat amb tota una estructura metàl·lica (com per muntar una carpa, un escenari o alguna cosa així). No vam voler preguntar què pensaven fer, però vam decidir que probablement seria millor anar-nos-en abans de veure per a què serviria l’estructura metàl·lica (en cas que algú hagi tingut la gran idea d’organitzar un concert a la vora de l’aigua o una festa en homenatge als vells temps de la Gran Karelia)… 🤔

Així que vam anar uns 160 km més al sud, a la província d’Ostrobotnia del Nord. La veritat és que els paisatges no són gaire diferents, i després d’uns vint quilòmetres de pista, ens trobàvem novament instal·lats en un bosc, amb vista a un gran llac i rens deambulant per tot arreu (de fet, ens vam creuar amb Rudolph, el del nas vermell, aquest matí 😜). Som a la part central dels monts Carelis, prop del poble de Kuusamo, on la densitat de població és de 1,7 habitants/km². No cal dir que, per aquí, ens creuem amb més rens que no pas humans! 🤣

Portem tres dies de molta calor (encara que en realitat el termòmetre no superi els 26ºC), i el problema és que el vent tendeix a caure a la tarda, i aleshores surten milions de mosquits per tot arreu i qualsevol activitat a l’aire lliure es converteix… en una carrera d’obstacles, ruixant-se d’Autan i agitant els braços en totes direccions per evitar que les bestioles s’acostin… També hem invertit en una cosa que sembla funcionar bastant bé: un Thermacell. És un sistema de gas que repel·leix els mosquits en un radi de 20 m² al voltant de l’aparell. Sembla bastant eficaç per preparar la barbacoa o prendre’s alguna cosa a l’aire lliure, però òbviament no està pensat per anar a caminar (encara que hi ha un model especial que es pot penjar a la motxilla…).

Des d’ahir podem comprovar que als rens també els hi costa aguantar la calor. Normalment se’ls veu a la vora de les carreteres, menjant o simplement caminant d’un costat a l’altre. Però des d’ahir els veiem cada vegada més al mig de la carretera, dempeus o tombats, immòbils, amb el cap cot i la mirada perduda, com si el quitrà els oferís un escàs refugi contra els insectes (que tendeixen a fugir de la calor), encara que el preu a pagar sigui passar encara més calor ells mateixos… Circular es converteix llavors en una gimcana per evitar grups de rens canviant de carril al temps que es deixa pas als cotxes que vénen en sentit contrari… Afortunadament, aquí, més al sud, la majoria ja han perdut totalment els seus pèls d’hivern, però tot i així, està clar que són més ben adaptats al fred que a la calor (i em sento totalment identificat i solidari! 😉)…

La música del bosc… (19/07/2024)

Quadern de bitàcola de la tripulació – 19 de juliol de 2024: Aquest matí hem trobat la fruita que fa salivar tots els finlandesos i que adorna moltes salses i postres per aquí: la cloudberry (o “romegueró de torbera” en català…). Després d’uns quants passos en el bosc, ens vam topar amb una petita zona pantanosa plena de cloudberries i, per descomptat, les vam provar… Per a aquells que hagin llegit el llibre “Into the wild” de Jon Krakauer (o hagin vist la pel·lícula del mateix nom basat en el llibre), és exactament així com la història de Christopher McCandless s’acaba, quan mor intoxicat al seu autobús, perdut enmig d’Alaska, després d’haver menjat baies que havia trobat per allà. De moment, no tenim cap símptome alarmant però… en cas que ens hàgim equivocat i hàgim provat alguna cosa més que una cloudberry, almenys aquest testimoni quedarà com a explicació de la nostra desaparició (i evitarà que hàgim d’embrutar les parets del Marvin escrivint, amb suc de romegueró de torbera, una cosa així com “una cloudberry em va matar”)… 🤣

Bromes a part, avui era un dia plujós a Ostrobotnia del Nord, així que vam decidir anar una mica més avall, a la província veïna de Kainuu. Vam començar la nostra ruta amb una llarga i bonica pista en el bosc i, poc després d’incorporar-nos a la carretera principal, ens vam topar amb un lloc estrany.

A la Ruta 5, a prop de la ciutat de Suomussalmi, més de mil persones romanen dempeus, en silenci, en un camp al costat de la carretera, amb roba de colors onejant al voltant dels seus cossos immòbils i els seus caps sense rostre mirant en la mateixa direcció. Les figures consisteixen en caps de torba coberts de pèl de palla i cossos senzills de fusta coberts amb roba acolorida. Aquest exèrcit immòbil sembla estar vigilant la carretera o els curiosos que se li acosten.

The Silent People (el poble silenciós o Hiljainen kansa en finès) és obra de l’artista finlandès Reijo Kela i el significat de la instal·lació continua sent un misteri. L’artista es nega a donar cap explicació sobre els personatges, preferint que l’espectador utilitzi la seva pròpia percepció per definir-los. Aquests “espantaocells” són alhora tristos i inquietants, potser evocant un poble oblidat. Una teoria popular és que representen aquells que van perdre la vida en una brutal batalla que va tenir lloc molt a prop d’allà durant la Guerra d’Hivern de 1939-1940 entre Finlàndia i la Unió Soviètica. Una invasió de Finlàndia per part de l’URSS va desencadenar una guerra de tres mesos i mig entre els dos països, en què els finlandesos inicialment van aconseguir mantenir a ratlla els soviètics malgrat temperatures gèlides de fins a -43ºC. Després d’afirmar falsament que volia negociar un alto el foc, l’URSS es va reorganitzar i va reprendre la seva ofensiva el febrer de 1940, derrotant finalment les defenses finlandeses a l’istme de Carèlia. La guerra va acabar el març del 1940 amb la signatura del Tractat de Moscou segons el qual Finlàndia cedia el 9% del seu territori a l’URSS a canvi de conservar la seva independència.

I del silenci a la música ja que, per aquest cap de setmana, ens hem instal·lat just al costat del Soiva Metsä, el “Bosc musical” de Suomussalmi, un bosc ple d’instruments musicals que són alhora obres d’art. Els instruments estan fets de fusta i metall i estan dispersos en un paisatge molt bonic, amb vistes a un petit llac. Estem just a la vora d’aquest llac i, quan el vent bufa una mica més fort, escoltem el lleuger tintineig de les plaques metàl·liques del xilòfon gegant penjat entre dos arbres, a uns cent metres d’aquí. El lloc ideal per passar un cap de setmana relaxant a la vora del llac, arrullats per la música del bosc… 😉

Tornar al Blog

A Ostrobotnia del Nord, com a qualsevol Altre lloc, nO DEIXEU RASTRE!

– Circuleu sempre per les vies d’accés públic i respecteu la senyalització.
– No feu soroll i interferiu el menys possible amb l’activitat de la fauna.
– Respecteu els altres usuaris.
– Deixeu les roques, les plantes i els altres elements naturals tal com els heu trobat, i no toqueu els bens històrics.
– Emporteu-vos les deixalles i llenceu-les en els contenidors adequats en el poble més proper.
– No acampeu/pernocteu dins els espais protegits i no enceneu cap foc.