Havia de passar algun dia (com tots sabem, totes les coses bones tenen un final…), i tot i que vam afegir algunes parades per gaudir a fons del Périgord, cada cop ens quedaven menys quilòmetres per arribar a Andorra… Així que ja està, fet! El bucle ja s’ha tancat…

Hem deixat l’oceà per anar cap a l’interior, amb l’esperança de trobar una mica de pau i tranquil·litat, lluny de les hordes de turistes que envaeixen la costa… Així doncs, aquí som al Périgord, descobrint les diferents facetes d’aquesta bonica regió força tranquil·la, des de les ribes del Charente fins a l’est de la conca de Brive…

Aquesta setmana, deixem Bretanya per arribar a Vendée, no sense abans jugar a Moisès i separar les aigües per arribar a l’illa de Noirmoutier que, durant unes hores al dia, es transforma de manera natural en una península…

Aquest és el títol inspirat de la revista de turisme regional de Bretanya (encara que el joc de paraules només funcioni en francés, realment), ja que aquesta setmana hem deixat Normandia (amb estil) per dirigir-nos a la veïna Bretanya. Ara som a la terra d’Astèrix, dels menhirs i dels creps (i del Calvados, de les marineres, de les gaites, del Kouign-amann i… moltes altres coses!) 😁

Un format una mica inusual aquesta setmana, a causa d’una pausa temporal a la nostra aventura. Seguim a Cherburg i tot va bé, però circumstàncies familiars ens van obligar a fer una pausa i deixar que Marvin gaudís d’uns dies de vacances a la península de Cotentin.

La nostra travessia per Anglaterra ha sigut més curta del que esperàvem. Val a dir que el país no va fer res per retenir-nos, i el descobriment d’una línia de ferri a França més a prop que el port de Dover era sens dubte un senyal… Així que aquí som a França per a la part final d’aquesta aventura, a la costa normanda.

Hem deixat la costa i l’oceà per explorar una mica la Gran Bretanya interior. Aquesta setmana també hem deixat Escòcia per dirigir-nos a Anglaterra, amb un final preciós a Edimburg, la capital escocesa, que ens va oferir dos bells dies assolellats per passejar pels seus carrers d’estil medieval…

Després d’una breu pausa al costat del nostre far, a l’extrem nord d’Escòcia, ha arribat el moment de tornar cap al sud, aquesta vegada per la costa est… Després d’uns quants salmons i de passar pel llegendari Loch Ness, continuem el nostre viatge cap a l’est, cap a l’extrem oriental d’Escòcia…

Va anar una mica més ràpid del que esperàvem (donada la poca quantitat de llocs bonics per al Marvin en aquest país i el seu clima bastant espantós…), però hem arribat al nord d’Escòcia (i per tant del Regne Unit) i també al punt més septentrional d’aquesta aventura. Malgrat les complicacions, valía la pena, i hem tingut una sorpresa molt bonica al arrivar (i encara ens queda el camí de tornada)!…

A week marked by capricious weather and a storm that “forced” us to revise our itinerary a little and spend more time on the Isle of Skye (ooohhh! the poor things!… 😜). We were able to see the most beautiful place we have seen so far in Scotland, before leaving the island and going a little further north, between mountains and small fjords…

Primers passos a Escòcia després d’una “sortida en fals” i un retorn obligat a Glasgow per canviar el retrovisor d’en Marvin, que va trencar una autocaravana… El temps, malauradament, ha tornat a la “normalitat”, així que intentem “fer temps” mentre esperem un día de sol, per no fer massa turisme sota la pluja…

Bé, ja hi som… hem arribat al nord d’Irlanda… El temps just per gaudir del moment, i cap al sud un altre cop, amb un nou país a la nostra llista, ja que hem entrat a Irlanda del Nord (és a dir, al Regne Unit)… Així doncs, per celebrar, provem un nou disseny per a les publicacions (feu-nos saber què us sembla…).

De Mayo a Donegal, passant per Sligo i Leitrim, aquí som als comtats del nord d’Irlanda, entre penya-segats espectaculars i immenses platges de sorra blanca. A més, el bon temps continua, una cosa mai vista abans en la memòria irlandesa! 😁

Sisena setmana a Irlanda, creuant el magnífic Connemara i l’espectacular Achill Island. Ens apropem a la frontera, però encara ens queda molt per descobrir !… 😍

De les muntanyes del Connemara, esquitxades de centenars de llacs d’aigües negres, fins als penya-segats de l’illa d’Achill, passant pel fiord més gran d’Irlanda, aquesta sisena part ens acosta al nord d’Irlanda i ens porta de Galway al comtat de Mayo, just abans del salvatge nord-oest…

Som oficialment a la meitat nord d’Irlanda… Bé, més o menys… Diguem que hem creuat el Shannon i això marca un pas important en el nostre viatge cap al nord. També és el començament dels penya-segats (els de veritat, els més alts), i de la regió de Galway…

Una altra setmana explorant el comtat de Kerry i arribant fins al Shannon, el riu més gran d’Irlanda, l’estuari del qual ja fa 100 km de llargada. Tot això amb un clima força extrem, cosa que sembla demostrar que el Wild Atlantic Way fa honor al seu nom…

Seguim el nostre viatge cap al nord, aquesta setmana amb la badia de Bantry i la península de Beara, i deixem enrere el comtat de Cork (encara que no ho sembli, és enorme!) per arribar al comtat de Kerry, i per tant, a la península del mateix nom… I de camí, tornem a un clima més… irlandès…

Com es podia esperar, el temps va tornar aviat a ser bo, encara que el vent no va amainar res. Però res no ens podía impedir explorar els voltants de les muntanyes de Comeragh, així que vam marxar a conquerir el Knockaunapeebra, el pic de 724 m que domina els voltants…

Primera setmana a Irlanda després d’una travessia de somni des de Bilbao, i fins ara, l’Illa Esmeralda ens rep amb un magnífic sol! Així que totes aquestes històries que aquí plou sense parar només són rumors infundats? 🤔